Per si teniu ganes de llegir una estona, aquí teniu el relat de lúltima sortida del trio Marcelino:
LA VALL D’EN BAS 13 i 14 de Maig
Aquest cap de setmana el trio Marcelino ha tornat a fer de les seves. La sortida l'organitzava el nou delegat de la PACA a Barcelona que s'estrenava en aquesta tasca i que ha complert amb el seu compromís: el tio ens ha donat la tabarra preguntant si “todo esta bien?” cada cop que paràvem les autos!!!!.
El dia 12 vam quedar a les 9:30 a l'àrea del Montseny de l'A-P7. Bé, qui diu a les 9:30, diu a les 10. La branca sabadellenca del trio ens vam presentar a les quinientes, però com que som majoria, els de Terrassa no van ni “rechistar”. Aquelles hores, tampoc tenien humor. Vam agafar “autopista i manta” i cap a la Vall d'en Bas. Cap a les 12 arribàvem a el Mallol i vam estacionar les autos a la plaça del poble. Vam celebrar una miqueta l'aniversari de la Joaqui ( en feia treintaypocos) i després de quasi una hora de xerrera i sentir les campanes (quarts i hores !!!!) ens vam retirar a descansar.
L'endemà teníem previst anar al Salt de Sallent però el matí es va aixecar molt lleig, així que vam fer canvi de plans i abans de marxar cap el parc de la Pedra Tosca, vam fer una volteta pel Mallol i a comprar embotits, segons en Cala “els millors de Catalunya”. De moment hem tastat el fuet i confirmem la seva afirmació.
Acompanyats per un xiri-miri ens vam dirigir cap a Les Preses per visitar el Parc de la Pedra Tosca que es troba en l’àmbit del Parc Natural de la Zona Volcànica de la Garrotxa, en els límits dels termes municipals d’Olot i Les Preses. Es tracta d'un espai de gran valor ecològic que es va formar per la colada de lava del volcà Croscat.
Tot i que originalment era una zona de bosc de roure, a principis del segle XIX es va talar per extreure’n carbó i fusta. Posteriorment, es va iniciar una tasca d’artigació, consistent en traslladar pedres volcàniques per formar petits camps cultivables rodejats de muralles de paret seca i algunes d'aquestes artigues disposen de cabanyes a mode de refugi fetes amb materials volcànics.
El conjunt del parc està connectat amb infinitat de camins murallats de paret de pedra volcànica que configura un panell d’un miler de petites parcel•les cultivables i una xarxa de camins d’accés.
La visita va ser guiada i força interessant i a més de les explicacions pròpies del parc, va ser una classe magistral de botànica, ja que el guia era biòleg i descendent de druides (se les sabia totes de les plantes remeieres i les floretes al•lucinògenes). A més els nens (i les mares espavilades) vam tastar les maduixetes de bosc, una delícia !!.
La visita va durar més d'una hora i ja començàvem a tenir gana, així que, allà mateix vam dinar. Vam convidar als veïns a cafè i a pastís de formatge i desprès d'una agradable sobretaula vam recollir el campament.
Vam seguir recorrent poblets de la Vall d'en Bas i ara tocava el torn als Hostalets d'en Bas. Vam veure uns balcons de fusta molt típics amb molta flor i vam aprofitar per comprar pa i coca (qualsevol excusa ‘es bona per menjar!!). I des d'allà, seguits d'uns núvols amenaçadors, vam anar a l’agrobotiga de la Vall d’en Bas on els nens van jugar una estoneta i els grans vam fer el mandra. Les senyores vam aprofitar per anar de compres a l'agrobotiga (no podem passar sense gastar ni a la muntanya). Quan la pluja va fer acte de presència, vam agafar les autos i cap a Sant Privat d'en Bas.
Durant el breu trajecte la pluja era forteta, però a l'arribar era molt fineta i vam anar a veure el poble: una plaça envoltada de casetes, l'església i el cementiri. Per accedir, s'havia de passar per sota d'uns arcs que pertanyien a alguna de les cases. Allà hi havia una botiga-bar i la família Cala va convidar al Jose a xoriço (el noi tenia desig). Encara era aviat i feia mandra tancar-se a les autos, així que vam seguir el riu i vam veure un munt de cargols.
Amb tot això que ja eren les 9 i ara si que ja tocava preparar sopars i anar a descansar. L'Anna va anar a sopar a casa dels veïns i nosaltres vam preparar una taula d'embotits de la comarca.
Després de sopar els més jovenets i els Cala van anar a dormir, però els més parrandes del Vallès vam jugar a l'Uno. Feia temps que no hi jugàvem i les regles del joc les teníem una mica oblidades: la Joaqui se les va llegir i va evitar alguna “trampilla” involuntària (o no).
El diumenge es va llevar amb un sol esplèndid i tot i que no teníem intenció de fer l'excursió al Salt de Sallent, vam canviar d'opinió, el paisatge ens demanava a crits que l’exploréssim. Després d'esmorzar i recollir una mica, vam preparar les motxilles amb aigua, el pa de 2 quilos, els embotits i cosetes per picar. Vam deixar les autocaravanes al pàrking de Sant Privat i vam agafar la carretera fins a la zona de pícnic que hi havia a 1km. Vam deixar el camí al Salt de Sallent i vam baixar fins el riu.
Allà vam jugar una estona remullant-nos els peus, tirant pedres i fent força fotos. Quan ja marxàvem ens vam adonar que en un lloc on l’aigua era més tranquil•la estava ple de cap-grossos. Per seguir l'excursió calia tornar cap a les barbacoes i d'allà vam agafar la carretera que ara era una pista. Vam pujar una mica més seguint el riu tot observant la natura: les floretes de colors, els insectes que trobàvem i els salts d'aigua que feia el riu per salvar els desnivells. En un d’aquests salts la Sílvia com una serp s’amagava dins del riu. Tots, grans i petits, vam intentar veure-la, però pobre animal ni s’atrevia a treure el nas.
Quan el camí ja es va posar complicat vam decidir no continuar. Vam desfer el camí (ara feia baixada) i vam anar a dinar a l'àrea de pícnic. Quan arribàvem vam veure una altra serp i aquesta si que la vam veure tots i la vam fotografiar.
Vam dinar asseguts a taula i després vam fer una breu sobretaula mentre els nens jugaven.
Una mica alleugerits de pes vam iniciar la marxa cap a les autos i arribant quasi al nostre destí, un petit grup ens vam revelar a l’autoritat del sherpa Cala: vam decidir que volíem fer de cabretes i que tornàvem per un altre camí que anava per la muntanya. Vam baixar fins el riu i després de creuar un pont, vam recórrer un sender que creuava una finca. No vam veure-hi cap vaca però de ben segur que per allà hi feien de les seves (les ensaïmades les delataven). Poc després vam arribar al poble, just darrera de l’església i vam anar a les autos a descansar una miqueta. Vam treure la taula, les cadires i vam estrenar el toldo i vam veure el final de carrera de l’Alonso. Mentre el meu Jose feia la migdiada (és com un nen petit, necessita descansar).
La família Cala va ser la primera en donar per finalitzada aquesta kddeta, però a ells encara els quedava molta feina per fer (havien d’anar a deixar l’auto a Vilafranca).
Els altres vam fer una miqueta més el mandra i després d’aixecar el campament vam fer una visita a Besalú. Quan hi vam arribar els més menuts estaven dormits i els vam aconseguir despertar amb un gelat. Vam travessar el pont i vam entrar al poble. Allà, al poc d’entrar vam veure en un carreró una escala de ferro clavada a terra que deuria fer uns 3 metres d’alçada. L’Anna desseguida es va atrevir a pujar i a en Víctor li va costar una miqueta, tot i que després i va pujar com un campió. Vam tornar cap a les autos pel llit del Fluvià i vam passar per sota del pont.
Aquí acabàvem la nostra sortida. Els Monrib vam anar cap a Sabadell i els JJV van allargar una mica més el cap de setmana (dilluns tenien festa).
A tots ens ha quedat clar que tornarem a sortir, però on anirà la propera vegada a fer mal el trio Marcelino ?
