L’àrea de camping-cars de Nyons està situada al costat del Parc de Loisirs i de la piscina, abans de creuar el pont a la sortida de la població direcció Gap. L’àrea està plena, però hi ha AC que ocupen 2 places amb tendals, taules i cadires al exterior (totes són franceses). Per sort, és permès estacionar i pernoctar en els aparcaments del poliesportiu des de les 18h fins les 10h del matí...

Dia segon

Volíem visitar el poble i la seva església, però l’haver de marxar abans de les 10 h del matí no ho ha fet possible i després d’esmorzar continuem la nostra ruta. Mica a mica desapareixen les vinyes que ens havien acompanyat tot el camí i comencem a creuar alguns camps de lavanda, que òbviament en aquesta època de l’any no estan florits.

Amb una suau però continuada pendent enfilem el Col de la Croix Haute y al arribar a dalt, un panorama fantàstic s’ofereix als nostres ulls: a l’esquerra, els contraforts dels Alps i a la dreta grans cims envoltats de núvols. La nostra ruta passa per Vizille, Le Bourg-d’Oisans i finalment Alpe-d’Huez. Pel camí molts ciclistes intenten imitar amb més o menys glòria als participants del Tour de France i quasi tots ells aconsegueixen arribar a la meta. Nosaltres també hi arribem però d’una manera més tranquil•la i assossegada.

Alpe-d’Huez es una estació d’esquí que a l’estiu es converteix en un centre de vacances amb moltes activitats tant pels grans com per la gent menuda. Donem unes quantes voltes i finalment trobem l’àrea per AC al costat del camp de golf. Aquí també som els únics espanyols i també hi ha un munt d’autos franceses amb taules i cadires a l’exterior ocupant les poques places buides que queden.

Dia tercer

A mig matí, fem la baixada de Alpe-d’Huez i parem sovint per fer fotos dels prats verds i les muntanyes nevades que ens envolten. La carretera continua per el pantà de Chambon i les gorges de Malaval fins arribar al petit poble de La Grave des d’on hi ha una panoràmica excepcional de La Mejie (3809 m) i la seva glacera. Des de el Coll de Lautaret (2058 m) surt una estreta carretera que passant pel Coll de Galibier (2645 m) arriba fins St-Michel-de-Maurienne. A pocs metres del coll, dalt un petit turó, hi ha una taula informativa amb tots els cims que ens envolten, però no podem pujar doncs és ple de turismes i bicicletes i no tenim espai per aparcar l’AC . Fem la foto testimonial i desfem els últims km per anar fins Briançon, Montgenèvre a la frontera italiana, i arribar al llac de Mont Cenis un altre cop a França.

Des de la carretera veiem moltes autos aparcades al costat de la presa i tot i que el camí de baixada és una mica enrevessat, amb molta prudència aconseguim arribar a pocs metres del aigua...

Al capvespre es comencen a sentir mols xiulets de marmotes que amagades es criden unes a les altres; amb l’ajuda dels prismàtics comencem a buscar-les entre les roques fins que les localitzem fora dels seus caus !!!.

Dia quart

De matinada, quan el Ramon treu la Bel•la a passejar, torna a veure aquests petits mamífers sorollosos i els fa moltes fotos.

Com que el camí d’accés al llac és molt estret, decidim marxar d’allà abans no comencin a arribar turismes i no puguem sortir; ens acomiadem dels nostres veïns i ens posem en ruta abans d’esmorzar. Passem pel Coll de Mont Cenis (2084 m) i els pobles de Bessans i Bonneval-sur-Arc (dintre el Parc National de la Vanoise) on passegem pels seus carrerons amb balconades i finestres plenes de flors i aprofitem per comprar pa, croissants i fruita.

La carretera continua oferint-nos paisatges de vertígen i a mida que anem remuntant el Coll de L’Iseran (2764 m) veiem les magnífiques glaceres de les muntanyes que ens envolten.

Un suau descens ens acosta a la Val d’Isère que creuem relaxats fins arribar a Tignes a l’hora de dinar.

Tignes és una important estació d’esquí rodejada de cims de més de 3500 m entre els que destaca La Grande Motte amb 3655 mts. i La Grande Casse amb 3852 mts.

Però a més de poder practicar aquest esport tot l’any, a l’estiu ofereix moltes altres activitats.

Dinem al costat del llac, en una petita àrea de pic-nic i després de fer algunes fotos continuem uns km més amunt fins arribar a Le Val Claret on hi ha un gran aparcament ple de AC.

Com el dia és radiant fem un petit passeig fins l’estació del funicular que puja a la glacera, però ja hem fet tard: l’últim ha sortit a les 4’30 i hem de deixar l’excursió per demà.
Mentre estem a l’auto, en veiem arribar una altra amb matrícula espanyola i ens afanyem per sortir per saludar-los; són el Ramon i l’Anna de Legazpi (Gipuzkoa). Petem la xerrada una bona estona i després de sopar compartim cafè i galetes fins ben entrada la matinada.

Dia cinquè

El dia torna a ser assolellat i a mig matí ens dirigim a l’estació del tren supersònic que en 7 minuts ens portarà des de els 2000 m de Tignes fins els 3000 de la glacera. Després d’agafar els tiquets hem d’esperar alguns minuts a que el funicular de forma cilíndrica arribi i faci el seu recorregut totalment soterrat dintre un túnel de més d’un km de llargada. Tot hi que fa una temperatura molt bona, dintre el tren i degut a la seva velocitat corre un aire gèlid que entra a través de les portes que no són hermètiques. Quan arribem a l’estació superior agafem un telefèric que ens porta uns metres més amunt tot passant per sobre la glacera on molts esquiadors aprofiten per fer algunes baixades matinals aprofitant les neus perpètues (cada cop n’hi ha menys) de les muntanyes.

A la tarda, després de dinar esperem la arribada dels nostres companys de Legazpi per acomiadar-nos d’ells i continuar la nostra ruta direcció Itàlia. Creuem el coll del Petit Sant Bernard ( 2188 m), frontera natural entre Itàlia i França on podem veure les restes de l’antiga hostatgeria que durant molts anys ha servit per protegir els peregrins que passaven per aquestes terres i ens dirigim a Breuil-Cervinia on arribem passades les 9 h de la nit.

En comparació a les valls que hem creuat aquests dies, la Vall d’Aosta no ens acaba d’agradar; millor dit, no ens agrada gens: la vegetació ha perdut el color verd brillant que ens ha acompanyat fins ara, la circulació de vehicles s’ha intensificat i restes d’obres i grues omplen mols racons que ens imaginàvem havien de ser idíl•lics.

... Intentem oblidar per uns moments els tòpics preestablerts que tenim sobre els italians, però ens és impossible; en els pocs km que portem recorreguts per aquest país ens han avançat per carreteres estretes, en obres, plovent, sense mica de visibilitat i saltant-se les línies continues com si fossin endimoniats volent arribar no se pas a on ¡¡¡

Dia sisè

El Matterhorn es el cim mes conegut dels Alps. Esvelt, solitari i amb les arestes punxegudes apareix a l’horitzó de Zermatt. Provocatiu, seductor i deixant-se acariciar amb la mirada ens el trobem a Breuil-Cervinia.

El dia s’aixeca tapat, però malgrat això, la majestuosa silueta del Matterhorn (4478 m ) es deixa entreveure entre els núvols. Quan vam arribar ahir a la nit, ens esperava l’agradable sorpresa de trobar-nos a l’àrea d’AC una parella de Castellar del Vallés, el Jordi Carreras i la seva esposa Margarida que ja coneixíem des de la inauguració de l’àrea de Navarcles i amb qui havíem parlat en nombroses ocasions. Ells han vingut fins aquí per fer muntanya, però com les previsions meteorològiques anuncien pluges durant tot el dia aprofiten per acompanyar-nos a fer una passejada pel poble i compartir amb nosaltres unes hores d’entretinguda tertúlia.

El poble de Cervinia (2003 m) està envoltat de cims de més de 4000 m i és centre de activitats muntanyenques a l’estiu amb molts senders accessibles des del funivia i els funiculars i estació d’esquí a l’hivern. Hi ha una àrea d’AC a l’entrada de la població i a primera hora del matí passen a cobrar 6 € per la pernocta.

Dia setè

Ahir a la nit ja ens vam acomiadar d’en Jordi i la Margarida, dons nosaltres volíem sortir a primera hora del matí i ells volien aprofitar per fer alguna petita excursió.

Ens dirigim a la Vall de Cogne ja que ens havien dit que era mol bonica, però realment ens decepciona una mica; potser perquè aquests dies hem voltat per pobles i paisatge sorprenents.

Continuem fins Courmayeur on volem agafar el “funivia” fins la punta de Helbronner a 3462 m, i des d’aquí amb el “telecabina” arribar fins l’Aiguille de Midi a 3842 m a la vessant francesa. Però la pluja continua i com que dalt de la muntanya no hi ha gens de visibilitat i els aparcaments estan massa inclinats per quedar-nos a dormir, decidim creuar el túnel del Montblanc fins Chamonix.

Des que fa uns anys hi va haver un terrible accident dintre el túnel, s’han extremat les precaucions per circular-hi i els vehicles només hi poden entrar respectant una distancia de 150 m uns dels altres, el que provoca una mica de cua !!!

A l’arribar a Chamonix passem per davant l’àrea d’AC que és de pagament (10 €/ 24 h i 0’50 €/ h) però continuem fins el polisportiu on trobem lloc per aparcar al costat d’altres AC.

Dia vuitè

Chamonix és més que res un gran centre muntanyenc, un lloc de reunió d’excursionistes i motxillers, però també arreplega tota mena de turisme familiar gràcies a les seves infrastructures hoteleres i d’esbarjo.

No ha parat de ploure en tota la nit i al matí, tot i la pluja que segueix caient, fem una volta pel poble i ens acostem a l’estació del tren de Montevers d’on surt el cremallera que ja fa uns anys ens va portar fins la glacera de la Mer de Glace i on cada estiu esculpeixen una cova de gel amb figures d’animals i plantes. Continuem fins l’estació de l’Aiguille de Midi; dos telefèrics s’enfilen vertiginosament fins l’estació d’arribada a 3842 m. És un complex turístic amb cafeteria, restaurant i vàries terrasses que permeten contemplar des de ben a prop el cim més alt d’Europa: el Mont Blanc de 4810 m d’alçada. Encara que tenim ganes de pujar, un cartell lluminós indica que a dalt la visibilitat és nul•la, i el pronòstic de temps pels propers dies es de pluja i més pluja...per tant , després de dinar continuem el nostre camí: volem arribar fins el Cirq du Fer a Cheval.

La carretera va per una vall vorejant un riu... !!! De sobte, passat Sallanches, un immens salt d’aigua de casi 270 m ens sorprèn: és la Cascade d’Arpenaz que prové del desglaç del Désert de Platé. També passem per petits pobles com Arâches, La Frasse, St-Sigismond i Châtillon, amb cases de fusta plenes de flors i envoltats per prats verds. Encara hi ha paisatges que ens sorprenent !!!

Arribem a Samoens i mentre ens endinsem al fons de la vall els nostres ulls comencen a gaudir d’un espectacle únic...1, 2, 3 salts d’aigua...8, 9, 10,...15, 16,...20, 21 salts..., perdem el compte!!!

Finalment arribem al Cirq du fer a Cheval: Ens envolten muntanyes negres de quasi 3000 m que des dels seus cims nevats deixen caure infinitat de fils d’aigua entre una vegetació de color verd llampant.

El Pàrking va ser destruït per uns forts aiguats l’any 2003 i després d’uns estudis del terreny s’ha començat de nou la seva reconstrucció !!!.

Dia novè

El dia comença amb moltes clarianes i aprofitem per fer un passeig d’un parell d’hores fins el Fond de la Combe. Després continuem fins Sixt-fer-à-Cheval d’on surt la carretera que porta a una altra meravella de la natura, la Cascade du Rouget.

Depenent de l’època de l’any la natura ens fa uns regals o uns altres, i la pluja i la neu d’aquests dies fa que l’aigua dels torrents brolli amb una força espectacular.

Al capvespre ens espera una altra sorpresa: direcció La Plagne passem per Aime, un poble petit banyat per l’Isère que conserva una petita joia de la història; és la “Basílica romànica de Saint Martin” construïda el segle XI sobre restes d’una antiga església cristiana de l’època romana. Conserva bonics frescos i a la cripta hi ha instal•lat un museu de tombes.

Dia desè

Per fi tenim un dia radiant que volem dedicar a conèixer Les 3 Vallées: Envoltats per prats verds i cims nevats tenim Courchevel, Méribel i Val-Thorens. Són estacions d’esquí comunicades entre elles per gran quantitat de telefèrics i funiculars que durant l’hivern permetent passar hores lliscant sobre la neu, i l’estiu ens acosten als senders d’alta muntanya. Grans edificis i un munt de cases de fusta formen un laberint de carrers sota l’espectacular Aiguille de Péclet ( 3561 m ).

Parem a l’àrea de AC de Les Menuires; sota nostre un riu i un petit aparcament ple de turismes ens indiquen l’aficionats que són el francesos a les "randonées”.

Dia onzè

Al matí, després d’esmorzar reculem de nou fins Alvertville i emprenem a tornada a casa. Passem per Aiguebelle on hi ha una àrea al costat d’una zona de pic-nic i abans d’arribar a St-Jean-de-Maurienne ens fiquem en una carretera comarcal de gran bellesa que ens duu directament al Col de Glandon a 1924 m. Fins l’any 1860 i juntament amb el Col de la Croix de Fer de 2067 m (a 2’5 km) va delimitar França de Savoia.

A pocs km, direcció Le Bourg-d’Oisans trobem Le Barrage de Grand Maison, un petit llac envoltat d’herba i que té un fàcil accés fins ran d’aigua. Ens hi quedem a dinar mentre escoltem els xiulets de les marmotes. A mitja tarda uns núvols grisos cobreixen el cel i decidim continuar el nostre camí fins Sisteron.

Dia dotzè

Hem dormit en una avinguda al costat de l’estació ja que quan ahir al capvespre vam arribar, l’àrea d’AC estava plena de gom a gom de turismes i alguna que altra auto.

Pel matí fem una passejada pels seus carrerons estrets, però del poble florit sobre el Durance que recordàvem del nostre primer viatge ja no en queda gairebé res; s’ha fet gran i la ciutadella on havia estat presoner Napoleó, ara ens sembla tan restaurada que ha perdut el misteri i l’encís que ens havia enamorat anys enrere.

Mentre ens dirigim a Avignon, el paisatge i la temperatura va canviant; hem passat de les altes muntanyes, prats verds i temperatures fresquetes a camps de conreu de lavanda , farigola i romaní i una calor que es fa insuportable.

Arribem a la ciutat al migdia i un sol de justícia cau sobre nostre!!! Hi ha moltes AC aparcades al voltant de les muralles i a prop del pont de St Benèzet, però no queden llocs lliures i hem de donar algunes voltes abans no puguem trobar un forat per estacionar la nostra auto. Finalment descobrim que darrera la “cité”, al costat de la porta “Trieste” hi ha lloc suficient i parem per dinar.

Després d’una passejada pel “Palais dels Papes”, continuem fins Remoulins on hi ha un aparcament al costat del riu que ja hem fet servir en altres ocasions i un “Fleut bleau” a pocs metres d’ell.

Dia tretzè

Les mini-vacances ja acaben, però un petit ensurt a prop de Nîmes ens fa perdre el temps i la paciència: en la incorporació en una rotonda, el turisme que va davant nostre, s’atura de cop, i nosaltres que ja havíem iniciat la maniobra d’entrada li donem un cop petit per darrera; cap dels dos vehicles ha sofert mal, però els francesos pretenen que els donem diners, cosa a la que nosaltres ens neguem (per alguna cosa tenim assegurança). Mentre omplim el “part amistós” li demano al Ramon que faci fotos del darrere i laterals del seu Peugeot 207, no sigui que li donin un cop de martell al para-xocs per tal de canviar-lo. La seva cara empal•lideix de cop i hores d’ara encara no hem rebut cap notificació de la seva companyia.

La resta del trajecte és tranquil fins arribar a casa a l’hora de dinar.

Més imatges a la galeria sobre aquest viatge: Si