Vam sortir de Sabadell a una hora força raonable ( les 8 del vespre ) i nosaltres tot xulos vam esperar que el nostre GPS ( és a dir, jo ) ens portés a Rupit “raudo y veloz”. I no va ser ni “raudo” ni “veloz”. Vam anar fins a l´embassament de Sau, i des d´allà, què?. Doncs 14 km de camí rural. El camí no estava malament ( era cimentat ), però era força estret i amb moltes branques que ocupaven la carretera. En un cotxe o 4x4 no seria massa dificultós, però amb l'auto la cosa es fa un pèl complicada i a 20km/h el camí es fa etern. Però vam arribar !!!.

A quarts d´11 no quedava massa temps per res, així que vam saludar als veïns, a sopar i a dormir. El diumenge va començar amb una hora menys i l'aparcament de Rupit força ple ( hi havia caminada popular ) i nosaltres, després d'esmorzar i recollir una mica, vam iniciar la “nostra caminada” creuant el pont penjant i vam anar a buscar el marge esquerre de la riera ( el més ombrívol ) i al principi, a part d'alguna baixadeta, no es veia massa dificultós. Tot es va complicar quan va arribar el fang i el camí es va fer més estret. A mi m'havien dit que era una excursió de dificultat baixa i allò s'estava convertint en un esport de risc !!!.

Vam sortir prou ben parats ( només alguna esquitxada i el cul de la Maria brut ) i vam arribar a un saltet d'aigua. Vam passar a l´altra banda i ens vam lliurar de remullar-nos els peus ( de moment ).

Vam fer algunes fotos i vam seguir l'excursió fins el següent salt. En Cala portava l'expedició cap el Salt del Molí i el tio ens feia córrer. En un pim-pam hi vam ser i allà sí que ens vam mullar els peus, uns voluntàriament i d´altres obligats ( algunes som una mica patoses ).

Feia un dia fantàstic i ens hi vam estar una estona, fent fotos, prenent el sol i els més atrevits grimpant per les pedres. Vam tornar al camí i vam seguir cap a el Salt de Sallent.

Ara si que el camí és bo i tot xino-xano ( no ens deixem pressionar pel xerpa ) i vam arribar al salt. Espectacular !!!. Hi ha un tall molt alt i cal anar amb compte, sobretot amb els nens. Pujant una miqueta hi ha un mirador protegit i es pot observar molt bé i sense perill.

Per seguir el nostre camí hem de saltar el riu prop del salt. Ara el camí fa pujada i la Maria ja comença a estar cansada així que me la vaig carregar al coll i vam protagonitzar “l'escapada” de la jornada. La nostra il·lusió de ser les primeres no va durar més de 10 minuts i el “pelotó” ens va atrapar.

Vam arribar a l'aparcament del salt i des d´allà es veu una vista magnífica. Ara és una bona època per fer excursions ja que tot està molt verd i la primavera fa acte de presència amb floretes de tots colors. Vam agafar el camí rural ( el que nosaltres havíem fet amb l'auto !!! ) que ens porta a Rupit. Un quilómetre més enllà vam trobar un trencall que ens tornà a portar al “monte”. Deixem la carretera i tornem a fer de cabretes, però ara per l'altre marge, no és tant relliscós i es pot caminar força bé i podem aprofitar per mirar la flora i la fauna ( a l'anada teníem prou feina per vigilar de no caure ). La família JJV, la Maria i jo ens vam quedar els últims i després de creuar un pont de pedra i fer la pujada final, ens trobàrem tot el grup. Van ser 4 hores d'excursió que ens van obrir la gana ( bé, gana en tenim sempre, qualsevol excusa és bona per posar-se les botes ). Vam anar cap a les autos a preparar el dinar mentre els nens juguen al riu, no se'ls acaba mai l'energia !!!.

Fa un dia boníssim, treiem la taula i les cadires, som una mica “duminguerus”. Ens vam entaular i va començar el festival gastronòmic: una mica de pica-pica ( amb cerveseta ), plat fort ( el que porta cadascú ) i postres. I aquí comença el desmadre. Ahir l'Ona feia 8 anys ( per molts anys!!! ) i va bufar les espelmes sobre un assortit de coques, a quina més bona !!!.

Evidentment per fer baixar tot això era necessari una mica de beguda i res millor que el cava i la mistela (una mica “borratxines”). Ens va costar desentaular-nos però les famílies Raboga i Cala tenien compromís, així que van ser els primers d'aixecar el campament.

Després de despedir-los desitjant retrobar-nos aviat, els més parrandes (JJV i Monrib2123) vam recollir una miqueta i vam anar a donar un volt pel poble i a fer les compres gastronòmiques de rigor. Sentint que el cap de setmana s'acabava i que havíem de tornar cap a casa, a les 7 vam “levar ancles” i ara si, per la carretera bona vam iniciar el camí de retorn cap a Sabadell. A les 9 entràvem per la porta i poc després ja estàvem fent "nones".